Ja podeu consultar el programa del 3r. Congrés del Món de la Masia que tindrà lloc a Barcelona els dies 13, 14 i 15 de maç de 2024.
Ja us hi podeu sol·licitar la inscripció per mitjà d’aquest formulari
Aquest bloc està conformat per una conferència inicial i dotze comunicacions, que podrien agrupar-se temàticament de la manera següent:
A – Comunicacions tecnològiques
Un primer grup ens presenta el desenvolupament d’un prototip per a la posterior utilització en finques agràries. La maquinària agrícola capta (sensors), de forma massiva, dades per a conèixer la biomassa vegetal que s’ha de tractar amb fitosanitaris, per exemple. Són dades que es comparen i validen amb imatges per satèl·lit. L’objectiu final és optimitzar les aplicacions de fitosanitaris, també poden ser aigua, fertilitzants, etc.
En aquest cas, es tracta de reduir les quantitats de pesticides que s’aboquen en el camp. En resum, aquesta conferència i quatre ponències tracten de la utilització de l’agricultura de precisió (alguns dels instruments disponibles), de la seva difusió i la implantació per a aconseguir una producció agrària sostenible.
Dins d’aquest grup, amb eines senzilles, la comunicació següent ens proposa l’ús d’índexs derivats d’imatges RGB (red-blue-green), obtingudes amb càmeres fotogràfiques com una eina menys subjectiva per a avaluar incidència/gravetat de malalties en gespes.
B – Comunicacions d’economia circular i gestió de residus
Presentació d’una anàlisi de l’economia de les comarques de Ponent (Depressió Central de Catalunya), concretament per a analitzar, geolocalitzar i valorar les dejeccions ramaderes, per a facilitar-ne la transició cap a un model més sostenible (valorització dels fertilitzants i el biometà).
Presentació de la gestió en la transformació dels residus orgànics a Catalunya, les xarxes, les iniciatives i l’experiència en l’obtenció d’un recurs (el compost) i les millores que representen la seva aplicació en sòls agrícoles, com la fertilitat, la biodiversitat o la retenció d’aigua.
Presentació de la problemàtica de la llana (l’esquilada de les ovelles) i la necessitat del desenvolupament d’actuacions per a millorar-ne la qualitat i identificació d’usos alternatius. També de la problemàtica, per als agricultors i ramaders en la recollida i gestió de materials plàstics que esdevenen residus a partir d’abril de 2025 (Llei 7/2022). La tercera comunicació ens presenta una proposta de reutilització en l’elaboració d’escumosos.
C – Comunicacions diverses
Presentació d’un projecte Life-eCOadapt50 cofinançat pel programa LIFE de la Comissió Europea que no s’ha executat, període d’execució 2023-2030 (vuit anys), amb vint-i-quatre beneficiaris que es coordinen des de l’Àrea d’Acció Climàtica i Transició Energètica de la Diputació de Barcelona.
Presentació Escola de Pastors i Pastores de Catalunya (2009). L’objectiu és garantir el relleu generacional amb una conciliació entre el model tradicional i l’adaptació a la realitat ramadera del segle xxi (agroecologia).
El bloc «Evolució sociològica de la població» ha girat al voltant dels aspectes sociològics i demogràfics del món rural. Entre altres temes, s’han plantejat qüestions sobre el despoblament, l’envelliment de la població, l’arribada de nous habitants i les seves característiques, les propostes i les accions desenvolupades per a mantenir la població, els serveis per als municipis, etc. La conferència de Joan Nogué ha presentat el marc general per a tractar tots aquests aspectes i, després, les comunicacions i la taula rodona han exposat els problemes, propostes i experiències concretes.
Algunes de les conclusions que es poden destacar d’aquest bloc són les següents:
Sovint, el món rural es descriu i analitza mitjançant un seguit de tòpics i estereotips que el simplifiquen i homogeneïtzen, tot contraposant-lo al món urbà i a les ciutats. La ruralitat no s’explica per allò que és realment, sinó per allò que se suposa que ha de ser, perquè es concep com a oposada al món urbà. Des d’aquest imaginari urbanocèntric, el món rural és definit com una realitat tradicionalista, immobilista, aïllada, en què la innovació i la creativitat no hi tenen cabuda. A aquests tòpics s’hi ha afegit la idea que els territoris rurals són un espai buit (o buidat) a disposició de la població urbana i del capital. Aquestes idees, arrelades a una part de la societat i l’Administració, que els mitjans de comunicació s’encarreguen de difondre, no només influeixen en la manera com el món rural és percebut, sinó també en les decisions que es prenen des de diferents àmbits i afecten els territoris rurals i la gent que hi viu.
Però, enfront dels tòpics, la realitat del món rural se’ns presenta diversa, dinàmica i creativa. No és, però, una diversitat només física, sinó també demogràfica, econòmica, social i cultural. Una diversitat que trobem tant entre comarques diferents com també dins d’un mateix territori.
Tot i aquesta diversitat, els territoris rurals a Catalunya presenten algunes problemàtiques comunes, a conseqüència de les diferents crisis interconnectades (ambiental, climàtica, sociopolítica, econòmica i demogràfica) que conflueixen i afecten la societat actual, i que a les ruralitats s’hi manifesten de maneres específiques:
Però davant d’aquestes problemàtiques, des del mateix món rural estan sorgint i desenvolupant-se propostes innovadores i imaginatives, de caràcter privat i també de caràcter públic, que ens mostren el dinamisme i la diversitat del món rural. La conferència, les comunicacions i la taula rodona van presentar algunes d’aquestes iniciatives relacionades amb la producció i comercialització de la producció agroramadera, d’artesania alimentària, amb l’habitatge, que enforteixen les relacions socials i construeixen comunitat, que tenen a veure amb l’economia social i solidària, que proposen noves formes de governança i de participació. Propostes vinculades al territori, que enforteixen els vincles de les persones amb el territori, que reforcen l’apropament i el coneixement entre els habitants de les ciutats i dels entorns rurals.
Finalment, van sorgir algunes demandes cap a les administracions i institucions públiques:
Un dels debats que envolta Catalunya és el paper que té el turisme en la dinamització del món rural i com aquest pot afavorir la reutilització de masies que s’havien vist afectades per l’abandonament del món rural. Parlem sobre això amb Josep Margenat, responsable del sector d’Agroturisme de la Unió de Pagesos, que participarà en la taula rodona «Masia-Paisatge-Turisme: valors entorn del paisatge de la masia i el paper del turisme. Reptes actuals i de futur», del 3r Congrés Masia i Territori, que tindrà lloc, del 13 al 15 de març, a l’Institut d’Estudis Catalans.
Em resulta difícil determinar el grau de salut de l’agroturisme. Tanmateix puc dir que és una activitat saludable per a qui el practica, per a l’entorn i per a l’establiment que el gestiona.
Cal entendre l’agroturisme en un sentit ampli, és a dir, que engloba totes aquelles activitats que es fan al medi rural i a l’empara d’una explotació agrària professional i activa, amb pernoctació o sense. Totes aquestes activitats són concebudes com un complement a la renda. El «Benvinguts a pagès», per exemple, és una activitat agroturística que apropa la gent urbana a la realitat de la pagesia.
Cada cop és més freqüent trobar iniciatives com l’enoturisme, l’oleoturisme, entre d’altres, que valoren l’activitat mateixa d’una empresa agrària més enllà de la venda dels productes que elaboren i/o produeixen.
Els allotjaments d’agroturisme ofereixen, a més d’una experiència al món agrari, la possibilitat d’allotjar-s’hi i fer-hi els àpats depenent de la modalitat de l’establiment.
La salut del sector podria mesurar-se amb la capacitat d’adaptar-se als canvis, diguem que una mica delicada.
L’agroturisme i el turisme rural tenen un paper fonamental en el manteniment de les masies. En primer lloc, perquè els requisits que s’exigeixen per convertir una masia legalment en un allotjament turístic són molt conservacionistes pel que fa a les característiques de l’arquitectura tradicional.
En segon lloc, perquè part dels ingressos provinents del turisme es poden destinar al manteniment de les masies.
Cas a part és el turisme desenvolupat per persones o empreses que inverteixen diners provinents d’una activitat externa. Però també és en benefici de les masies.
L’agroturisme, pel fet de ser una activitat lligada a una explotació agrària, ha ajudat a fixar gent al territori, mantenir les activitats tradicionals de la zona (agricultura, ramaderia i boscos) i frenar l’èxode rural. Però el turisme és una activitat molt estacional i de caps de setmana que ha actuat de manera invasiva sobre el territori, ha estat el causant de certs desequilibris i ha expulsat autòctons del seu lloc d’origen.
La situació de crisi al sector agrícola ha provocat el tancament de moltes explotacions i l’envelliment de la població pagesa. La manca de relleu generacional dibuixa un escenari complicat al món rural i, per extensió, a l’agroturisme. No totes les explotacions existents en actiu tenen capacitat i ganes d’incorporar l’activitat agroturística al seu negoci. L’edat de molts pagesos és un factor determinant a l’hora d’innovar, però també ho són els elevats costos de rehabilitació de les masies, el fet de ser propietari o no de la finca que es treballa, la precarietat de determinats serveis bàsics a les àrees rurals, les normatives urbanístiques que en moltes ocasions són com una cotilla que permet poc moviment…
Per altra banda, cal també que es millori la professionalitat a l’agroturisme i s’hi vagin incorporant serveis i prestacions que podem trobar en altres instal·lacions turístiques, ja que les exigències del mercat van augmentant.
No solament és compatible, sinó que és necessari. El turisme ha destrossat el paisatge de la costa i de molts indrets de muntanya. Dependrà del model de país que vulguem. I dels interessos que es moguin darrere.
Com són els ecoturistes?
No he trobat aquesta paraula al diccionari. Les persones que tenen consciència ecològica, preocupades per la salut del planeta, consumidores responsables, que minimitzen la generació de residus, que no malbaraten aigua, energia i recursos, que en les actituds i la conducta del dia a dia fan una aposta per la sostenibilitat i respecten el medi… quan fan turisme es deuen convertir en ecoturistes.
Segurament que sí. Crec que l’agroturisme com a tal és un reclam per a un grup reduït de ciutadans. El potencial client, en els criteris de cerca, pot ser que prioritzi el confort i les prestacions, la bellesa de les instal·lacions. Per exemple, avui en dia i al nostre país, l’aire condicionat s’ha convertit en un element imprescindible, que pot determinar que un client triï un establiment o un altre.
Per altra banda, el turisme de visites (sense pernoctació) potser encara no té prou visibilitat. Potser determinats cellers tenen un desplegament publicitari que els aporta moltes visites, però cal crear canals de difusió per a aquelles experiències més humils.
Isidre Pastor és llicenciat en història medieval, arqueòleg i ha estat president de l’Associació d’Arqueòlegs de Catalunya. Parlem amb ell sobre la preservació de masies i la seva reutilització, tema del qual parlarà a la taula rodona que porta per títol «Reutilització de les masies: conflictes i solucions», que tindrà lloc el pròxim 14 de març, a les 13.10 hores, en el marc del 3r Congrés Masia i Territori.
Les masies esdevenen el principal referent arquitectònic de les heretats que han vertebrat els marcs rurals del territori. En aquest sentit, del que es tracta és de preservar el llegat del nostre patrimoni cultural i, en el cas dels béns immobles, el millor garant d’aquest propòsit és garantir-ne l’ús. Preferiblement, el seu ús original pel qual fou concebut.
Més enllà dels usos que els són originàriament propis, com són els de centre d’explotació d’una heretat agropecuària, les masies, com als edificis històrics, poden tenir tots aquells usos que preservin els seus valors patrimonials. D’acord amb el que estableixin al respecte els nivells de protecció normatius i, a la vegada, siguin activitats contemplades pel planejament urbanístic vigent. I, tal vegada, s’adaptin al que estableix la normativa sectorial de l’activitat a la qual es dediquin.
Col·loquialment parlant, així ho diríem. En qualsevol cas, les masies són un dels principals exponents de l’articulació agropecuària del marc territorial i, així mateix, els seus nuclis edificats són un referent del dinamisme i evolució que ha experimentat l’arquitectònic rural al llarg dels segles. I és, en aquest sentit, com a bé de la nostra identitat col·lectiva, que cal documentar, estudiar i, si escau, preservar per a salvaguardar els seus valors culturals.
El seguit d’administracions que amb els seus corresponents departaments, serveis i seccions que incideixen i vetllen sobre la realitat de la masia com a heretat, nucli residencial, centre d’activitat agropecuària, referent patrimonial… han d’optimitzar recursos i organitzar-se per tal d’assolir els propòsits que recullen els marcs legislatius i normatius vigents, tenint en compte i respectant sempre, la dimensió humana i social d’aquesta entitat patrimonial, econòmica i social que esdevé la masia.
Davant de l’abandó i l’estat de ruïna que presenten un gran nombre d’aquestes edificacions rurals de caràcter històric, l’activitat residencial de caràcter turístic no deixa de ser una opció factible més per a la recuperació, preservació i valoració d’aquest patrimoni arquitectònic, que és propi de la nostra realitat territorial.
Ben segur que sí, amb aquesta finalitat foren erigides i concebudes segles enrere i en el millor dels casos encara perdura aquesta activitat avui dia. Amb tot, és obvi que l’evolució que aquestes masies han experimentat al llarg dels anys també s’ha d’adaptar a les necessitats domèstiques, productives i socials actuals. Sempre, per descomptat, d’acord amb el que estableixi i reguli el marc normatiu i legislatiu al respecte.
En primera instància, caldria saber quantes masies hi ha per municipi, tasca que s’hauria de recollir en els instruments de la catalogació del planejament urbanístic. Encara avui, no tots els municipis disposen d’aquest instrument. D’altra banda, també caldria concretar el concepte abandó. S’hauria de diferenciar entre les masies que avui dia estan deshabitades o sense activitat, d’aquelles que estan en estat ruïnós o de les quals tan sols es conserven restes o vestigis del que havien estat. Amb tot i sense disposar de xifres concretes, és versemblant considerar que el grup més minoritari és el de les masies que gaudeixen d’un bon estat de conservació i estan vinculades a una activitat d’ús domèstic o productiu.
En si, el conflicte rau en la nova concepció de la dinamització socioeconòmica del marc rural, la preservació de les explotacions agropecuàries dels camps i boscos i la sostenibilitat domèstica dels seus nuclis residencials, motivada pels efectes de la globalització. Pel que fa a les tasques de recuperació, rehabilitació, restauració i reutilització de les masies, no deixa de ser una pràctica inherent de la preservació i valoració del patrimoni que és viu, actiu i dinàmic. I que cal portar a terme, ja que com a societat tenim el dret de gaudir-ne i el deure de llegar les futures generacions.
El 3r Congrés Masia i Territori, que se celebrarà el 13, 14 i 15 de març, a l’Institut d’Estudis Catalans, comptarà amb potents taules rodones, com la que tindrà lloc el primer dia del Congrés, titulada «Adaptar el planejament i la normativa a una realitat singular», en la qual participarà Raquel Serrat. Ramadera del Ripollès, membre de la Comissió Permanent Nacional d’Unió de Pagesos, responsable del sector Dones, Medi rural i Polítiques de Muntanya. I dels sectors Boví i Equí de carn.
Les inspeccions i els controls administratius els hem de tenir, ja que estem produint aliments i hem d’assegurar la màxima garantia de seguretat alimentària, sanitat i benestar animal, però ens trobem que estem duplicant informacions; omplim formularis que ens obliguen a mentir, perquè el paper quadri, però que no tenen res a veure amb la nostra feina diària; no hi ha coordinació entre departaments i, fins i tot, hi ha normatives que es contradiuen, etc. Necessitem simplificació i sentit comú.
Primer de tot creure-hi de veritat. Creure en l’equilibri territorial i en la pagesia com a estructura d’estat. Fa dècades que fem taules de treball, congressos, reunions, etc., i anem parlant del despoblament, l’envelliment, la manca de serveis, etc. Deixem de parlar i posem-nos a treballar!
És un peix que es mossega la cua: la manca d’inversions públiques al món rural i la falta d’oportunitats laborals provoquen despoblament. I en conseqüència, l’abandonament comporta que no s’aposti per a fer-hi inversions. Les polítiques es fan des d’una visió purament urbanocentrista, però llavors ens gastem recursos públics per a fer taules rodones, grups de treball i «tècnics experts» per a parlar de com revertir el despoblament. Sense inversions econòmiques i valentia política, morirem parlant-ne.
L’abandonament converteix la Catalunya rural en un parc temàtic turístic basat en un model totalment insostenible. Comporta pèrdua de sobirania alimentària i, quan depens d’un tercer, en tindràs si te’n dona, si no, no…
No hi ha cap secret: s’hi ha de poder guanyar la vida.
Quin flux? Ciutadans que tenien una segona residència que diuen que ara viuen aquí fent teletreball, però continuen empadronats a la ciutat per a tenir millors serveis? S’hauria d’analitzar molt bé què ha comportat la pandèmia i jo, personalment, penso que només ens ha portat deshumanització i precarietat dels serveis bàsics. Més egoisme i un turisme massificat poc respectuós.
Perquè hi haguessin oportunitats reals hi hauria d’haver un canvi de mentalitat global. Apostar pel producte de proximitat, pels oficis de proximitat, per un accés a l’habitatge digne, per ensenyaments secundaris amb residències per a estudiants, per l’accés a la cultura mitjançant les noves tecnologies a tot arreu, etc.
Si es produeix, serà per necessitat, perquè les ciutats no són autosuficients i el sistema que tenim muntat és del tot insostenible.
«S’explica que els perfils creatius i innovadors es distingeixen per ser desordenats, ineficients i nerviosos; que els pot la vena anàrquica i l’incompliment sistemàtic dels terminis. Però… res és com sembla: es pot ser creatiu i innovador alhora que ordenat, resolutiu i tranquil». Així es presenta al seu perfil de Linkedin Agustí Brañas, economista expert en lideratge neuronal, creativitat i innovació, que serà present al 3r Congrés Masia i Territori com a participant de la taula rodona «La innovació agrària necessària per a la producció sostenible d’aliments». En aquesta entrevista parla sobre la innovació i creativitat al sector agrícola i valora si el sector, que no acaba de rebre el suport social que mereix, necessita o no una bona campanya de màrqueting.
Amb motiu del pròxim III Congrés Masia i Territori, que se celebrarà el 13, 14 i 15 de març a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, parlem amb Salvador Ordóñez, mestre, pedagog, empresari especialitzat en projectes complexos, excoordinador general del Gremi Fusta i Moble de Catalunya, actualment impulsor de tota la cadena de valor de la fusta a Catalunya a través de World Wood Future, i excoordinador de la Secció de Forestal de la ICEA.
Bé, la frase no és meva sinó d’Alex de Rijke, arquitecte britànic. I crec que té raó: el segle XIX va ser una època marcada per l’ús intensiu del ferro en la construcció d’estructures com ponts, edificis i màquines. El segle XX, en canvi, es va caracteritzar per l’auge del formigó, que va permetre la creació de gratacels, preses, i altres infraestructures. Ara, el segle XXI, sembla que la fusta està guanyant terreny com a material de construcció sostenible i versàtil. La seva resistència, la baixa empremta de carboni i l’aspecte natural la fan una opció atractiva per a edificis i altres projectes arquitectònics. És interessant veure com els materials canvien al llarg del temps, com s’adapten a les necessitats i valors de cada època.
Et deixo una altra frase, que tampoc és meva, per a meditar: «Vivim encara en l’edat de la fusta». Aquesta és d’Eudald Carbonell.
Bé, les administracions, si es limiten a administrar, poc innoven. A tots ens cal anar sortint ja de l’ecologisme de saló i atendre més l’ecologia científica. Crec que ens caldria una mica més de gosadia i per descomptat de coneixement del material per a atrevir-nos a acceptar que la fusta és una matèria constructiva de primera qualitat, que no és un invent «modernillo» i que ha vingut per quedar-se per fer casa nostra més humana i sostenible.
La cadena hi és, sens dubte, però està molt segmentada, inclús trencada en alguns punts. No hi haurà un autèntic sector de la fusta a Catalunya fins que no tinguem la voluntat d’identificar uns objectius comuns, una estratègia compartida per a arribar-hi, i uns òrgans de representació reconeguts, generosos i visionaris i acceptats per tothom.
Molt lenta, però positiva. Encara estem discutint entre nosaltres si el sol sortirà per l’est o per l’oest, dilema molt fàcil de resoldre si ens llevem ben d’hora i anem junts a veure la realitat més que evident.
Depenent de la fracció o segment d’aquesta cadena sí, i molt, com és el cas del moble. Però indústria de fabricació de cases de fusta, declaradament no, llevat d’alguna honrosa excepció.
Connectar-se entre si ja ho porta fent fa molt; ara toca connectar amb la resta de la cadena de valor de la fusta. Però això sembla que està costant…
A les administracions, jo els suggeriria:
A la indústria li proposaria:
Jo diria que dos dels grans reptes en la gestió forestal són l’adaptació al canvi climàtic i el risc d’incendis de sisena generació, inextingibles. Està clar que cada zona necessita una gestió diferent, en funció de la seva realitat ecosocioeconòmica, però cal una visió sistèmica coordinada i no apedaçada.
És una satisfacció poder publicar les actes del II Congrés de masia-territori: “Una mirada de futur al territori rural català”, que tingué lloc a Barcelona el mes de març de 2019.
Ho és sobretot per deixar testimoni de les aportacions en forma de reflexions de les persones que hi van participar. Persones que representen un ventall molt ampli del nostre món rural.
Programa del Congrés
Barcelona, 13, 14 i 15 de març 2024
Ara ja fa temps que tenim consciència que estem en un canvi de cicle històric. Les mostres repeteixen altres etapes de la història. El planeta funciona amb total autonomia sense que nosaltres puguem ni conèixer ni entendre el que passa, ens trobem immersos en les seves variacions. Terratrèmols, volcans i, sobretot, canvi climàtic afecten tant la forma de vida, com l’habitatge o les comunicacions, així com les organitzacions socials i, no cal dir, l’economia.
Davant aquests grans canvis, el que ens cal és buscar la millor manera d’adaptar-nos i en positiu. És evident que caldrà que deixem allò que ara sabem que ens perjudica com les energies fòssils. També sabem que els elements que conformen el nostre planeta són finits i, per tant, cal buscar la manera de ser sostenibles en la part bàsica pel nostre sistema vital.
Fa un temps, vàrem presentar un tríptic amb la proposta d’aquesta diversitat de temes amb una visió multidisciplinària, tal com és la nostra vida, i això ho hem fet per aplegar-nos tots junts i en puguem parlar per poder fer propostes d’adaptació a aquest canvi.
Ara ja hem rebut les vostres propostes i, per tant, volem que les presenteu i animem a tothom qui hi tingui interès a participar-hi i aconseguir uns resultats prou amplis per sentir-nos-hi reflectits.
Si mireu el programa hi trobareu persones molt competents que ens faran conferències i participaran en les taules rodones. Aquesta vegada, hem potenciat les taules rodones en què poden participar moltes persones, tant expertes com practicants i, per tant, coneixedores de primera mà.
També hi trobareu la informació per a la inscripció i en la nostra pàgina web anirem afegint les novetats que tant poden ser en relació amb el programa mateix i notícies referents, com amb el programa definitiu amb horaris i les comunicacions.
Als debats, hi està tothom convidat.
Us hi esperem!!!