En el moment de plantejar-nos els continguts del congrés d’enguany amb el títol La complexitat dels nous reptes. L’oportunitat dels nous sistemes, immediatament vam detectar la necessitat de parlar del paisatge vinculat a la masia i del seu entorn, fent una anàlisi de la simbiosi entre els dos conceptes que han evolucionat conjuntament, determinant, com era d’esperar, el nostre territori.
La masia és una entitat patrimonial absolutament arrelada al paisatge català, que forma part de la nostra història des de fa segles. S’ha estudiat des de tots els vessants, l’històric, l’arqueològic, el patrimonial, el constructiu, l’antropològic, el científic, el costumista… En aquest congrés s’analitzen també tots els mitjans que ajuden la seva conservació i manteniment amb la voluntat de projectar-la al futur i que les noves generacions puguin continuar aquesta tasca. És imprescindible no deslligar el vessant paisatgístic de la masia, la mirada a la masia des del paisatge. També valorar la masia com a unitat de producció agrària (agrícola + ramadera) i com a unitat de divisió territorial. Analitzar la relació de l’edifici amb l’entorn, amb l’activitat que donava la seva raó de ser: l’orientació, els plans al voltant, les eres, les basses en punts elevats, l’amplada dels camins, la vegetació, l’hort, els arbres útils, la seva simbologia…
Tots aquests temes són d’una rellevància absoluta, estudiar-los i conèixer-los abans d’intervenir en qualsevol projecte. Cal mantenir l’esperit de reaprendre, de rellegir, de recuperar, de reeducar, de tornar a valorar el paisatge de les masies.
La conferència d’obertura, que va anar a càrrec de Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, portava el títol «Els valors de la diversitat de paisatges agrícoles i agroforestals». Sala va aportar una anàlisi molt interessant sobre les diferents lectures paisatgístiques del nostre territori, explicant el projecte de l’elaboració dels Catàlegs de paisatge de Catalunya i mostrant una gran sensibilitat envers el paisatge, la seva percepció i la seva protecció.
Les comunicacions que s’hi van presentar van versar sobre el conjunt de la masia, l’arquitectura tradicional i funcional de l’entorn, dels murs de pedra seca que la complementen, del paisatge configurat dels parcel·laris i la seva evolució al llarg de la història, de la modelació paisatgística derivada del canvi climàtic i també de la influència del treball de les dones al llarg dels segles en aquestes edificacions.
La taula rodona, que es titulava «Masia-paisatge-turisme: els valors entorn del paisatge de la masia i el paper del turisme. Reptes actuals i de futur», es va centrar en els usos, el manteniment i la preservació de l’ecosistema propi lligat a la terra i al desenvolupament agrari de la masia. També en altres recursos addicionals com l’explotació econòmica derivada de l’ús turístic que recolzen el manteniment i la preservació de manera complementària o com a única via de supervivència d’aquests conjunts patrimonials i paisatgístics.
Monumenta, l’Associació de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya, coneixedora de primera mà d’aquesta temàtica i representada a la jornada per diversos propietaris a la taula rodona, va donar la seva visió concreta, amb exemples específics, sobre la conservació, el manteniment i la preservació del patrimoni envers les noves generacions, i va compartir els seus coneixements i experiències.
Directores del bloc:
Roser Vives, enginyera agrònoma i paisatgista amb una llarga trajectòria professional dins del sector de paisatgisme. Membre de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Sòcia de Liquen Patrimoni i Paisatge.
Victòria Bassa, arquitecta especialitzada en restauració patrimonial, presidenta de Monumenta, l’Associació de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya. Membre de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA). Sòcia de Liquen Patrimoni i Paisatge.
Taula rodona del bloc: La masia i l’Administració
Van participar:
Xavier Rehues, subdirector general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat de Catalunya
Lupe Serraima, responsable d’Urbanisme del Servei d’Urbanisme de la Gerència de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats de la Diputació de Barcelona
Josep Rosàs, economista, vocal de la Junta, soci de Monumenta i propietari de masies
Moderador: Joan Badia Font, soci director d’Urbanisme de GMG Plans i projectes, SLP
Resum
Tothom està d’acord que cal preservar les masies tant pel seu valor patrimonial com pel seu caràcter vertebrador del sòl rural, però hi ha discrepàncies de com s’ha d’actuar des de l’Administració pública per fer-ho possible.
Cada any es van abandonant més masies i, pel fet de quedar desocupades, el seu estat de conservació va empitjorant fins a la ruïna, i alhora tot l’entorn —tant agrícola com forestal— es va deteriorant a conseqüència de la manca de gestió (major risc d’incendi, etc.).
Per a intentar evitar-ho, des que va entrar en vigor la Llei d’urbanisme de l’any 2002, s’han anat produint modificacions legislatives perquè es conservin els seus valors històrics i arquitectònics i, alhora, també perquè s’admetin usos que permetin mantenir-hi l’activitat.
Però a l’hora de posar-ho en pràctica, tot i que la legislació urbanística és generosa quant a possibles destins de la masia, és molt difícil poder arribar a una solució que garanteixi al mateix temps preservar el valor patrimonial de l’edifici, els valors ambientals de l’entorn i la viabilitat econòmica de l’actuació. Els tècnics competents que han d’informar en matèria de patrimoni acostumen a ser molt restrictius pel que fa a admetre nous usos i noves construccions vinculades a l’activitat. L’Administració competent en matèria urbanística sovint també és molt reticent a modificar alguns paràmetres malgrat que la legislació ho admeti (com incrementar el nombre d’habitatges dins la masia, l’edificabilitat, etc.). Els propietaris de les masies intenten maximitzar l’aprofitament de l’edifici amb noves ampliacions i activitats per a garantir-ne la sostenibilitat econòmica.
Del trinomi patrimoni / medi ambient / viabilitat econòmica, cada agent prioritza l’aspecte que li correspon, menystenint a vegades la resta de variables, i fent realment difícil que les iniciatives que permetrien conservar la masia prosperin. Sovint sense tenir en compte que l’alternativa és que la masia quedi desocupada, i aquest escenari és el menys desitjable des de tots tres punts de vista.
És molt similar al que passa quan es parla de sostenibilitat, que sovint s’associa només a la component ambiental i s’obliden les altres dues variables, la social i l’econòmica. No es pot parlar de sostenibilitat si no es dona resposta des de les tres visions alhora.
La legislació urbanística i la masia
La legislació urbanística actual obre la porta a nous usos i a una flexibilitat més gran per a facilitar que les masies puguin mantenir-se actives. Les darreres modificacions encara afegeixen algunes noves possibilitats més, com serveis comunitaris o corporatius. No obstant això, sovint, la interpretació dels tècnics que han d’informar els plans especials o projectes d’actuació específica són molt més restrictius, per exemple respecte a l’ús hoteler o de restauració. Fins i tot, hi ha disparitat de criteris entre les diferents comissions d’urbanisme. Es creu molt convenient establir un marc comú en què aquestes qüestions es tractin amb criteris unitaris per a tot el territori, i la Generalitat està treballant en aquest sentit. Cal objectivar les possibilitats d’ús i d’intervenció en les masies per a una major seguretat jurídica, i per a afavorir així noves iniciatives.
Cal també garantir la coherència entre les diverses legislacions o plans sectorials per a evitar situacions contradictòries que impedeixen o dificulten la intervenció i millora de les masies: afectacions d’infraestructures, catàlegs o plans de protecció de patrimoni, d’espais naturals, etc.
La masia és l’habitatge que més temps ha perdurat en el nostre territori, i en bona part gràcies al fet que s’ha anat adaptant en cada moment de la història. Moltes masies inicialment formades per un únic volum de tres crugies es van anar ampliant amb cossos auxiliars adossats i, sovint, fruit d’aquesta configuració, acabaven tancant un pati o «barri» al davant, conformant una nova tipologia. Igualment, a una mateixa masia sovint trobem que se li havien anat afegint finestrals gòtics, remats barrocs, etc. i reconeixem que tot això li dona riquesa i valor. La legislació actual ha de permetre continuar aquesta evolució arquitectònica de la masia per a adequar-la als nous usos i necessitats, i alhora garantir la qualitat de la intervenció a través dels catàlegs de masies, plans especials o projectes d’actuació específica.
Els usos de la masia
L’activitat agrícola i ramadera ha de ser l’ús principal de la masia com a element estructurador del territori i per a la gestió dels espais rurals. Però, quan aquesta activitat no s’hi dona o com a activitat complementària per a fer viable la seva continuïtat, s’hi ha d’admetre altres usos desvinculats de l’activitat rural que li és pròpia (com les culturals o educatives, de turisme rural, etc.). La sostenibilitat econòmica en aquest tipus d’actuacions és clau per al manteniment de les edificacions i, par tant, del seu entorn.
La Diputació de Barcelona fa una gran tasca en els espais naturals del nostre territori, amb actuacions sobre masies que valoren tant els aspectes patrimonials de l’edifici com els valors ambientals de l’entorn. Aquest destí públic de les masies (com a punts d’informació i gestió dels parcs, centres de formació, etc.) és també un ús molt interessant que contribueix a vertebrar i preservar el territori. Per a assolir els objectius, cal tant afavorir la iniciativa privada, com la intervenció des de l’Administració pública, i buscar mecanismes de col·laboració pública i privada.
L’Administració pública
La necessitat de preservar les masies pel seu valor patrimonial és indiscutible, però això no justifica intervencions desvinculades del territori, o que generin impactes negatius per al medi rural o natural. L’Administració pública ha de vetllar per aquest control, però alhora ha de fomentar mesures incentivadores tendents a evitar la desocupació i degradació de les masies i altres construccions en sòl no urbanitzable. Ha d’actuar, per tant, des d’una doble visió, tant procurant incentius com adoptant mesures coercitives quan calgui.
Conclusions
Tot i que s’han anat ampliant les possibilitats d’intervenció i usos en les masies amb l’objectiu de garantir la seva conservació i mantenir la seva activitat, sovint la disparitat de criteris de les diferents visions sectorials (patrimonial, ambiental, etc.) fan difícil poder trobar una solució que doni resposta a tots els requeriments i alhora resulti viable.
El Text refós de la Llei d’urbanisme estableix la possibilitat de publicació de criteris des que es va aprovar la Llei d’acompanyament del 2022. Aquests criteris que apliquen les Comissions Territorials d’Urbanisme en relació amb les masies no s’han publicat i els de l’any 2008 han quedat obsolets.
Cal, doncs, trobar aquest espai comú on siguin compatibles i coherents els diferents punts de vista. Es creu imprescindible definir aquests criteris amb objectivitat i transparència i es demana la seva publicació per tal que els tècnics i la ciutadania tinguin clares quines obres i usos es poden admetre en aquestes edificacions.
